Cultura

Crònica

Al final del Temporada Alta

Sarah Kane, Edmond Rostand, Gogol i Pensotti, tenyeixen l’última impressió del festival

Temporada Alta va tancar la seva 26 edició aquesta darrera setmana plena de ponts amb una diversitat d’espectacles que donen la mesura de l’excepcionalitat d’un festival amenaçat: l’IVA de les subvencions que el ministre Montoro reclama, amb cinisme i poca vergonya (a empreses i institucions culturals sense que aquestes tinguessin constància d’haver-lo de tributar), posa en dubte la seva continuïtat.

El meu periple pel final de Temporada Alta va començar al Teatre de Salt amb Blasted (Rebentats), muntatge d’Alícia Gorina sobre una de les obres que la dramaturga anglesa Sarah Kane va escriure des d’un lloc a frec del suïcidi que va consumar quan només tenia 28 anys. Un lloc (o potser un no-lloc) de dolor i de ràbia que continua projectant una mirada punyent, transgressora i, a vegades, terriblement lúcida sobre el món contemporani. Blasted, l’obra que va revelar Kane l’any 1995, té com a protagonista un home abjecte (un periodista sensacionalista, racista i homòfob) que es retroba amb una antiga amant (una jove extremadament fràgil) per renovar-hi en un hotel la seva dominació abans que, com una projecció imaginària o simbòlica, irrompi a l’habitació un soldat (o un terrorista originat en la pròpia condició de víctima) portador de la violència i l’horror del món encarnats en la guerra dels Balcans. Res està fet per complaure i Gorina potser es concentra més en la violència que en l’estranya poètica de Kane.

Després de la devastadora obra de Sarah Kane, vaig continuar amb la versió que, amb una bella traducció d’Albert Arribas, el director Pau Miró i Lluís Homar han fet del Cyrano, on també hi ha violència i guerra, però domina el romanticisme amb què Edmond Rostand va crear un personatge enamorat que, acomplexat pel seu físic, cedeix la seva veu (o, com es diu, la seva ànima) a l’home que ha enlluernat la seva estimada: una manera de viure, i a la vegada de no viure, l’amor a través d’un altre. Si Pere Arquillué acapara el protagonisme de Blasted, el Cyrano és un nou vehicle per al lluïment de Lluís Homar després de l’èxit de Terra baixa. Tot i que, en la nit de l’estrena, va tenir moments de gran actor, Homar pot fer que el personatge creixi més dins seu i el muntatge pot madurar més. També em va semblar que li manca certa poètica i no emociona com en algun moment ho ha de fer el Cyrano.

A La Planeta va presentar-s’hi la versió d’Oskaras Korsunovas de Diari d’un boig, l’obra de Gogol amb el monòleg d’un personatge que no és ningú, però que s’imagina que pot dominar el món. Amb un jove actor excepcional, Eimantas Pakalka, el director lituà veu en el text de Gogol la profecia sobre la gènesi del feixisme/nazisme fent-ho explícit amb la projecció d’imatges hitlerianes. En la confusió de si el personatge és víctima o botxí, ni que sigui d’ell mateix, pot semblar que Korsunovas força la interpretació del text. En canvi, no sembla estrany que, ni que sigui mentalment, topi amb la Inquisició espanyola.

Finalment, em vaig acostar a El Canal, on s’hi va representar un espectacle de l’argentí Mario Pensotti, Arde brillante en los bosques de la noche, que parteix de la figura de la revolucionària soviètica i feminista Alexandra Kollontai per reflexionar irònicament, a vegades a un pas del nihilisme, sobre l’herència (o, de fet, la dissolució i la banalització) de la Revolució Russa. Amb actors esplèndids, molt d’enginy escènic, utilitzant titelles, fent teatre dins del teatre i fins incloent-hi el cinema, Pensotti fa un espectacle brillant, però potser a vegades complagut en les pròpies ocurrències. Això s’ha acabat. Desitgem que fins l’any vinent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.