Cultura

cinema

Només els àngels tenen ales

François Ozon, director de 8 mujeres i de Swiming Pool, proposa a Ricky una paràbola inquietant sobre com la vida familiar pot arribar a naufragar quan els nens prenen el poder de la llar i posen en crisi tota la privacitat de la vida en parella. L'arribada d'un nounat és vista per Ozon com l'arribada de l'alteritat, com l'arribada d'un ésser desconegut que pot trencar el clima d'allò familiar, alterar els nervis de la parella i destruir l'harmonia que havien conquerit durant el període de l'embaràs. Per tal de construir una curiosa paràbola sobre tots aquests problemes, François Ozon decideix que la part central de la seva pel·lícula giri al voltant d'un ésser monstruós, d'un nen especial que li surten ales com un angelet però que actua com un ésser demoníac.

Ricky està construïda com la simbiosi impossible entre dues pel·lícules: un relat realista i un conte fantàstic. La primera part sembla voler remetre'ns a certa escola realista europea, cap el cinema anglès d'un Ken Loach o cap als treballs dels cineastes belgues, germans Dardenne. Una dona divorciada que treballa en una fàbrica i que té una nena de set anys troba un obrer –Sergi López– amb qui comença a viure una història d'amor. La parella es mou en mig d'un entorn industrial que marca el to gris de la primera part. La situació de la parella es complica quan la noia queda embarassada i neix un nen d'aparença absolutament normal. En un moment determinat, al nen li surten uns morats a l'espatlla i l'espectador suposa que en la conducta del pare hi ha alguna cosa sinistra i que el relat que ens proposa Ozon parlarà del maltractament dels infants. La gràcia de Ricky és que a partir d'un moment tot el discurs realista s'esvaeix i entrem de ple en un conte fantàstic, en què les bases de la paràbola posen en crisi tota referència a allò real. El pare no pega el nen, ja que els morats de l'espatlla han estat provocats per les ales que li han de néixer. Ricky no triga a derivar cap una comèdia de l'absurd, on se'ns mostra com un pacient Sergi López passeja un nen amb ales, com si portés un globus de la fira.

El nen monstruós protagonista de Ricky ens recorda com l'arribada de criatures artificials s'ha convertit en un dels principals reclams de bona part de la indústria. Ricky va estrenar-se a França el febrer, quan en les cartelleres s'exhibia El curioso caso de Benjamin Button, de David Fincher. La relació entre les dues pel·lícules és curiosa, ja que totes dues converteixen els nens en monstres i ens recorden que tant els àngels com els dimonis algun dia també varen ser petits.

Títol original: Ricky. França, 2009. Director: François Ozon. Intèrprets: Alexandra Lamy, Sergi López, Mélusine Mayance.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols
Crítica
cinema

Noies vitals a l’Algèria convulsa dels 90

Restes de quatre cases, a Santa Creu de Rodes

eL PORT DE LA SELVA
Drama / Comèdia

‘Judy & Punch’, titelles i revolució feminista

Drama

Ben Affleck es redimeix a través del bàsquet

Terror

Nicolas Cage en un malson al·lucinogen