Cultura

cinema

El món s'enfonsa i patim per un gosset

El protocol de les pel·lícules de catàstrofe sol establir que, en els moments de màxim perill, quan una part de la humanitat –o tota– està a punt de desaparèixer, l'espectador no patirà pels ciutadans del món sinó pel destí d'un gosset perdut enmig de la catàstrofe. 2012, el nou megaproducte de Roland Emmerich, es manté fidel a aquest protocol, però no s'adona que el gosset que utilitza és tant repel·lent que difícilment ens fa llàstima. De fet, no és només el protocol del gosset allò que la pel·lícula posa en joc, sinó tot els elements que componen el cinema de catàstrofe més tronat. L'explicació pseudocientifista s'aguanta per un fil i no respon a cap mínim rigor lògic. La destrucció del món és vista a partir dels ulls d'un seguit de personatges que viuen i treballen als Estats Units. El president dels Estats Units és mostrat com un home íntegre capaç de sacrificar-se per a la humanitat. Mentrestant, els polítics es mostren com a éssers corruptes, els bons de la història són els científics. El destí col·lectiu es troba supeditat a les desventures d'una família que la catàstrofe torna a estructurar, en què els nens serveixen per accentuar el caràcter sentimental del relat. La destrucció està apuntalada a la manera d'un contrarellotge i el destí dels humans depèn de l'eficàcia de l'heroi per resoldre la situació en el darrer moment, quan falti un segon perquè tot esclati. Les discussions sobre l'altruisme i l'egoisme adquireixen el caràcter de sermons fàcilment identificables amb certa moral cristiana i el camí al nou món és vist com un camí d'expiació dels pecats provocats pels excessos d'una humanitat determinada. Finalment, tots els recursos sentimentals es troben supeditats a l'espectacle que suposa l'atracció. A 2012, hi ha uns quants moments dignes de videojoc, en què els protagonistes han de córrer mentre els cauen tones de roques en erupció o hauran d'aventurar-se a volar per damunt dels terratrèmols i els tsunamis, amb un vell avió atrotinat. Allò que importa no és tant la possibilitat de trobar un mínim de versemblança, sinó el fet d'atrapar l'espectador amb els recursos més tronats: una acció desenfrenada en un paisatge límit i un seguit d'emocions fulletonesques que apel·lin als instints més primaris. Tot aquest seguit de greuges són propis de la deriva que els darrers anys ha pres el gènere catastrofista. En els anys noranta, alguns realitzadors de Hollywood d'origen europeu es varen adonar que allò que veritablement interessava l'espectador no era tant mostrar la lluita per la supervivència sinó la possibilitat de deixar-lo passejar per l'interior d'un videojoc sofisticat. 2012 vol presentar-se com una pel·lícula grandiosa, compendi de tot allò pitjor del cinema catastrofista dels darrers anys. En el seu interior, tot és exagerat, tot es troba desmesurat i res no té cap mínima coherència. La duració és tant llarga que el relat esdevé insuportable. Els efectes especials perden tota credibilitat i la història que s'explica és tan tronada que podria formar part d'una veritable antologia dels disbarats. El món s'enfonsa i Noé ressuscita amb la seva arca. Un despropòsit!

Director: Roland Emmerich. EUA, 2009. Intèrprets: John Cussack, Amanda Peet, Chiwetel Ejiofor, Danny Glover.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols
Crítica
cinema

Noies vitals a l’Algèria convulsa dels 90

Restes de quatre cases, a Santa Creu de Rodes

eL PORT DE LA SELVA
Drama / Comèdia

‘Judy & Punch’, titelles i revolució feminista

Drama

Ben Affleck es redimeix a través del bàsquet

Terror

Nicolas Cage en un malson al·lucinogen