Cultura

cinema

Existència desarrelada i amors impossibles

Ventura Pons és un cineasta que manté certa fidelitat als autors que adapta. Si mirem el gruix de la seva producció recent, veurem que les seves pel·lícules –malgrat alguna excepció– semblen dividir-se entre el teatre de Josep Maria Benet i Jornet i Sergi Belbel o les novel·les de Lluís Anton Baulenas. Després d'Anita no perd el tren (2001) i Amor idiota (2004), ara converteix la novel·la Àrea de servei en la pel·lícula A la deriva. Si mirem fredament les tres pel·lícules, ens trobarem que les adaptacions de Baulenas no formen part d'allò millor que ens ha donat Pons els darrers anys. És cert que les tres pel·lícules podrien definir-se com una trilogia sobre éssers perduts que viuen amors impossibles. A A la deriva, una noia que treballa de guarda de seguretat nocturna en un centre de salut fa l'amor amb un dels seus pacients damunt del llit de l'hospital, sota la mirada d'un pacient catatònic. Pons deixa clares les seves intencions de construir la pel·lícula com la història d'un desarrelament, mostrant com la protagonista, que prèviament ha estat a l'Àfrica en una ONG, és incapaç d'adaptar-se a les convencions de la nova societat i prefereix viure en una rulot d'un càmping o a l'àrea de servei de l'autopista i fer l'amor fora de les normes amb un dels seus pacients.

A la deriva es presenta, a més a més, com el primer treball de Pons en càmera digital d'alta definició i ens mostra una imatge que vol ser bruta, com si volgués tenir l'aire d'una certa pel·lícula realista, d'inspiració fronterera entre el documental i la ficció. La veritat és que les nobles intencions del director s'estavellen i la pel·lícula no para d'enfonsar-se en no trobar uns mínims elements que donin entitat a la història, ni una posada en escena que trobi la coherència entre la manera de rodar i allò que es pretén explicar.

Ventura Pons és l'únic director de l'Estat espanyol que roda una pel·lícula cada any. La seva constància és excepcional, però també fa que moltes vegades la precipitació o el desig de resoldre les coses sense una reflexió a fons provoquin que alguna cosa no acabi de funcionar, que el seu cinema malauradament algunes vegades es quedi més en el terreny de les intencions que en el dels resultats. Els anys d'El perquè de tot plegat, Actrius o Amic Amat semblen quedar massa lluny.

Director: Ventura Pons. Intèrprets: Maria Molins, Roger Coma i Marc Cartes.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols
Crítica
cinema

Noies vitals a l’Algèria convulsa dels 90

Restes de quatre cases, a Santa Creu de Rodes

eL PORT DE LA SELVA
Drama / Comèdia

‘Judy & Punch’, titelles i revolució feminista

Drama

Ben Affleck es redimeix a través del bàsquet

Terror

Nicolas Cage en un malson al·lucinogen