Cultura

Un tapís de doble cara

La Fundació Miró rescata el desig de l’artista d’exhibir la seva monumental obra tèxtil com una escultura, tot enretirant-la de la paret per primer cop en 40 anys

“Trobar quelcom d’especial per dos cares.” Miró va escriure aquesta breu anotació en un modest paper, que custodia l’arxiu de la seva fundació, l’any 1974, quan ja tenia decidit que volia fer una gran obra tèxtil per al seu museu barceloní, que llavors encara s’estava construint. El Tapís de la Fundació es va acabar instal·lant a l’edifici de Josep Lluís Sert el 1979, però no ben bé com l’artista s’ho havia imaginat uns anys abans. La seva primera idea havia sigut penjar-lo del sostre a les sales d’escultura perquè, tal com havia recollit en la nota del 1974, tenia valors artístics tant al davant com al darrere.

Al final, el desig de Miró no es va poder complir perquè el tapís, de 7,5 per 5 metres i gairebé una tona de pes, només garantia la seva estabilitat si s’exposava adossat a la paret, com una pintura, que és justament com ell no volia que s’entengués la monumental creació de llana. Tot s’ha de dir que inicialment el creador no havia projectat un tapís d’aquestes proporcions.

L’obra fa 40 anys, doncs, que només es pot veure per una cara. I així, amb l’altra oculta, s’hi hagués pogut estar 40 anys més, però els responsables de la Fundació Miró sentien que d’alguna manera havien de satisfer els anhels de Miró, ni que fos temporalment. I ara han trobat el moment.

Un moment molt oportú perquè l’operació de separar-la del mur s’ha emmarcat en les tasques de conservació del dors de la peça. En no haver-la mogut mai, els tècnics no sabien què s’hi trobarien. El que s’han trobat ha passat amb nota l’examen del seu estat. “La part posterior es va cobrir amb una lona per aïllar-la de les humitats i la pols. Quan la vam enretirar, vam quedar extasiats per l’explosió de colors i de matèria”, exclama la restauradora del centre, Elisabet Serrat. Uns colors més vius i tot que els de la part frontal, on lògicament ha fet efecte l’exposició a la llum. Els vermells i els grocs són els més apagats. “El color perdut està perdut, però sí que hem fet una intervenció per frenar que es degradi més”, precisa Serrat.

Per tant, qui vulgui veure els colors originals de Miró ha de situar-se a l’esquena del tapís. I això és precisament el que la fundació permetrà que facin els visitants a partir de dimarts que ve i fins al 12 de maig, quan l’obra, protegida de nou amb el folre, es tornarà a posar contra la paret: en el mateix passadís, a uns dos metres del mur, on ha fet feines la restauradora des de principi d’aquest mes, el públic s’hi podrà passejar per descobrir què és exactament el que volia dir Miró quan el 1974 buscava “quelcom d’especial” per al dors del tapís.

El que volia dir, en paraules de la conservadora de la fundació, Teresa Montaner, és que “l’essència de l’art va més enllà de la pura representació”. I que l’art és treball; un treball, el de les teixidores, que ha deixat impregnada de rastres aquesta cara amagada. Inclosa una llançadora que hi van desar com a testimoni.

Serrat està duent a terme els treballs (que culminaran dilluns) in situ, de manera que els visitants poden seguir el procés a través d’una pantalla instal·lada al costat del tapís que retransmet en directe els detalls de la intervenció.

Miró ja era un home octogenari quan es va plantejar la realització d’aquest i de quatre tapissos de grans dimensions més, amb la col·laboració de l’artesà tèxtil Josep Royo, un savi de les tècniques tradicionals, que és el que l’artista volia remarcar. El primer que va gestar va ser el del World Trade Center de Nova York, el 1974, que va quedar reduït a cendres el fatídic 11 de setembre del 2001. El 1977 brodaria el de la National Gallery de Washington, el més gegantí de tots. I el 1980 tancaria la sèrie amb el Tapís de la Fundació La Caixa i el Tapís de la Fundació Maeght. Miró era un home que tenia la mort a l’horitzó, però es resistia a convertir el seu art en una fórmula.

En aquests tapissos, la seva ambició era crear una conjunció harmònica entre art i arquitectura. I en cap cas va voler realitzar una reproducció d’una de les seves pintures, sinó crear una imatge nova i específica amb el teixit, que, a més a més, li permetia desbordar els límits del suport.

Nova etapa amb Sara Puig de presidenta

Sara Puig és la nova presidenta de la Fundació Miró en substitució de Jaume Freixa, que ha tancat una etapa de deu anys. Puig ha estat elegida pel patronat (del qual era membre des del 2013) per ocupar el càrrec els pròxims quatre anys. La seva vinculació amb l’art i els museus ve de lluny. Entre el 1998 i el 2012 va dirigir la Fundació Francisco Godia. Puig també és patrona de la Fundación Amigos del Museo del Prado i de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música i té veu en els consells de governança d’altres institucions artístiques nacionals i internacionals. En l’última reunió del patronat, que es va celebrar ahir, també es va aprovar la incorporació de dos nous membres: l’assessora cultural Laia Gasch i el polític i economista Andreu Mas-Colell. El patronat de la Fundació Miró actualment té 19 membres, entre els quals hi ha representants de l’Ajuntament, la Generalitat i el Ministeri de Cultura, i també del món artístic i de la societat civil.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.